No hi ha un abans sense després, estiu sense hivern, tristesa sense alegria ni París sense París!.
Entre la son i el surrealisme de les 6 de la matinada, he aparegut davant l’espill, trista, dolguda i compungida i durant uns segons ni m’he reconegut tan blanca i ullerosa, m’he donat l’esquena i he entrat a la dutxa i he vist com l’aigua em lliurava de totes les llàgrimes i sorpreses dels darrers dies.
He apartat la cortina, barnús i tovallola al cap, he començat a pintar-me, maquillatge diferent per sentir-me diferent, rosa per roig als llavis, rímel discret per una bona dosi de rímel i una ratlla això sí discreta. M’he posat un pantaló negre, jersei amb un escot d’infart roig i clar les sabates rogetes per fer conjunt. Una bona dosi de Allure i alehop ja estava, he inspirat ben fort i he pensat mira que avui estàs bona.
Les meues bestioletes m’han xiulat i m’han cridat com de sexy estava i clar la meua autoestima ha pujat 10 graons de colp. I ja de pas per a aprofitar el meu glamour he anat al teatre amb tota la canalla. De tornada a casa,després de tot el dia fora, sols pensava llevar-me les lentilles i posar-me al sofà envoltada de la meua flassada rosa però uns ulls verds coronats amb un barret de bombí m’han mirat i no he pogut evitar apartar la vista, no sé si pel barret, pels ulls o pel xic, i durant tot el trajecte del metro hem jugat al me mires i et mire, separe la vista i et torne a mirar i de colp he vist com el bombí em feia una petita reverència i un somriure de costat se m’ha escapat de cara la finestra. Quan marxàvem els nostres camins s’ha separat, m’he girat i m’han acomiadat amb un bombí a la mà, baixada de cap i un somriure. Un comiat que m’ha fet riure de veritat després de tants dies grisos, i potser haja sigut el meu arc de Sant Martí, el portal del principi de la tranquil·litat.
Ils disent qu'après l'orage le calme vient.
Entre la son i el surrealisme de les 6 de la matinada, he aparegut davant l’espill, trista, dolguda i compungida i durant uns segons ni m’he reconegut tan blanca i ullerosa, m’he donat l’esquena i he entrat a la dutxa i he vist com l’aigua em lliurava de totes les llàgrimes i sorpreses dels darrers dies.
He apartat la cortina, barnús i tovallola al cap, he començat a pintar-me, maquillatge diferent per sentir-me diferent, rosa per roig als llavis, rímel discret per una bona dosi de rímel i una ratlla això sí discreta. M’he posat un pantaló negre, jersei amb un escot d’infart roig i clar les sabates rogetes per fer conjunt. Una bona dosi de Allure i alehop ja estava, he inspirat ben fort i he pensat mira que avui estàs bona.
Les meues bestioletes m’han xiulat i m’han cridat com de sexy estava i clar la meua autoestima ha pujat 10 graons de colp. I ja de pas per a aprofitar el meu glamour he anat al teatre amb tota la canalla. De tornada a casa,després de tot el dia fora, sols pensava llevar-me les lentilles i posar-me al sofà envoltada de la meua flassada rosa però uns ulls verds coronats amb un barret de bombí m’han mirat i no he pogut evitar apartar la vista, no sé si pel barret, pels ulls o pel xic, i durant tot el trajecte del metro hem jugat al me mires i et mire, separe la vista i et torne a mirar i de colp he vist com el bombí em feia una petita reverència i un somriure de costat se m’ha escapat de cara la finestra. Quan marxàvem els nostres camins s’ha separat, m’he girat i m’han acomiadat amb un bombí a la mà, baixada de cap i un somriure. Un comiat que m’ha fet riure de veritat després de tants dies grisos, i potser haja sigut el meu arc de Sant Martí, el portal del principi de la tranquil·litat.
Ils disent qu'après l'orage le calme vient.
