Caps de setmana coronats per una essa de surrealisme (http://parlarforadat.blogspot.com/) i un mes d'alçar la cella amb cara d'interrogant i no saber ben bé de què va la cosa. Avui ha arribat el punt on el no m'ho puc creure i el no sé per què s'han creuat, s'han donat la maneta i s'han besat i jo com una bleda m'ha semblat que ja seria hora de passar a la vorera del tan em fa.
I sí, en aquest costat les coses es miren des d'altre punt de vista. La mire de dalt a baix, els seues gestos a la Maria Guerrero i les seues lamentacions amb veu difressada amb molt de sucre. Melic en l'aire, espill a la mà, i samarreta amb un super jo. No escolta per voler parlar, no pensa per voler fer, no recapacita per tindre el paper de protagonista, i no baixa per no caure del castell per si algun dia ve el príncep.
I jo que quasi no entenc el meu món com per entendre el dels melics.
