Veu amb mans pausades ha remenat més enllà de les cortines del no vull parlar, del no sabria dir-te i ha fet que el cor semblara una pansa amb cada pausa.
Monosíl·labs amb ulls atents han cridat al nerviosisme d'aquesta damisel·la defensada pels cavallers del silenci. Mutisme blocat pel temps i per aquest cos acaronat tants cops, per si un dia esdevé més feble fins l'enderrocament definitiu i la retrobada amb el meu jo absolut
No sabria dir-te, perquè tinc por, no ho sé, no em faces mal, no vull mirar, per por que no estiguen, no vull parlar, perquè no rigues, no vull sentir, però plore i ric, no vull cadenes, però jo me les pose, no vull aquesta disfressa, però sóc jo... Lluita del voler i els dubtes alimentats per mi, per aquestes capes de pell, sempre pell...Que cada cop esdevenen toves si escolten , paraules que fan trontollar els advertiments de perill d’enfonsament i no entenen un possible adéu sec i taxant. Tot i així sempre hi ha amb un somriure que fa més dolça la clandestinitat del jo
Pas que dire par la peur de l'adieu et j'ai tant que parler
