Ringggggggggggg, les cinc de la vesprada. Agafàvem els llibres i jaquetes i marxàvem cap a casa per a arreglar-nos i passar així la vesprada. De camí comentàvem si fulanita havia quedat amb menganito i si fulanito li agradava menganita... A casa, em dutxava pensant en la roba que m'anava a posar. Era la meua estrena i un dia com aquell demanava un deu. Encara recorde com li vaig agarrar les pintures a l'àvia i aquella ratlla a l'ull que m'enfosquia la mirada.
Havíem quedat a un bar antic de la zona de Cànovas per a beure, s'anomenava Los Pamplonicas i la seua especialitat eren els cubalitres. A mi tot em sonava a nou i mirava les meues companyes estaven tan acostumades a això i jo ni tan sols havia escoltat aquelles barreges de beguda.
Entre rialles per fi em vaig trobar davant de la porta "Vanessa tarde" amb eixes lletres de puntes roges que contrastava amb el negre de la porta.
Dins semblava que tot em quedava gran, aquells llums de colors, aquella música, aquella gent ballant al ritme de Then Jerico o els The Cure i clar ballar entre el fum de colors va ser genial. Allí estava jo tota pintada, amb la ratlla dels ulls quasi esborrada i aquella camisa de catxemir tan espantosa, i per a acabar d'arreglar-ho, el tupé coronava aquell cap engominat. De tant en tant les meues amigues i jo ens reuníem per a parlar de qui s'estava enrotllant amb qui com si fórem gallines de corral al voltant del menjar. I clar sempre estava la típica amiga que deia que tots els xics de la disco estaven per ella i jo la mirava i deia aleshores jo vull ser ella i jo tota parada davant d'ella m'imaginava amb un xic somrient. Però això sols durà un dia. El dia de la meua inaguració. Al cap d'uns quants divendres tot el que eixe dia em semblava nou llavors em semblava tan normal i tan familiar!
Ara recorde la sensació que tenia quan tornava a casa, alegria, satisfacció, goig, tal vegada eufòria? No sé. Sols sé que vaig passar de portar pantalons pel turmell amb calcetins blancs i escoltar els Hombres G a escoltar cada divendres aquella música que fins avui encara m'agrada.
Avui, ha eixit el tema dels anys 80 i no sé perquè he recordat aquest dia. Supose que als anys 80 encara estava sota la faldilla de ma mare, escoltant grups d'adolescents atacades per les hormones i comprant-me aquella revista que veia a les companyes del col·legui "Super Pop". Encara recorde aquella pàgina on podies preguntar tot el que volies saber. Quan em baixe la regla què faig? I quan em donen un bes? Per no dir ja les declaracions d'amor i les classes de maquillatge. Tot era Happy World però què passa quan es passa la frontera entre llegir i posar-lo en pràctica?
Els 90 fou el descobriment de coses que ma mare no podia, o almenys jo no volia, que ella sabera. El primer bes, el primer cigarret, el primer canut, la primera borratxera, i com no la primera vegada.
Ai quina època... Vanessa tarde os da la bienvenida
Des années d'illusions accomplies et inaccomplies
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada