Asseguda al sofà mire pel balcó del meu pis barceloní i encara em quede mirant els finestrons de les façanes que es veuen enfront, encara hi ha alguna cosa que se m'ha passat per alt. Fa uns mesos aquest pis m'esperava buit, desocupat, mentre jo repetia una i altra vegada "Fapa bon dia/ bona vesprada aliena a tot allò que l'ahir em va portar avui. El meu refugi, el meu espai que plena els meus dies de tranquil·litat, d'alegria, de luxuria, de melangia... Si haguera tingut aquesta visió segurament haguera posat un somriure vergonyós de nerviosisme. Moltes vegades un no es pot fer una idea que en un no res tot canvia. D'ahir a avui i d'avui a demà.
Ara mire el ball lleuger de les fulles i pense que açò és el principi d'altra etapa, una fase que volia i que poc a poc agafa forma i sentit.
Quand une porte est ouverte l'autre se ferme
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada