Els viatges de metro, encara que siguen curts, donen per a molt. Avui mentre estava llegint m'he adonat que estava envoltada de xinesos i per un moment no sabia si el llibre que he començat a llegir m'ha engolit i m'ha portat al seu Tokio blues.
Els xinesos de tota la vida m'han fet respecte però per contra em criden l'atenció i em vénen al cap mil preguntes que els faria al moment. I si bé ho pense, vist un xinés, vists tots. Pantalons que amaguen cames primes, caçadores de cuir en forma de bomba i quasi tots amb les ungles dels dits un poc llargues, i si més no, almenys la del dit xicotet per comptar els bitllets o rascar-se les orelles? I ala tots en grup caminant en comparsa.
M'incomoden les seues mirades sospitoses i el que més m'incomoda és intentar explicar quin metro ha d'agafar per tal d'anar a la plaça d'Urquinaona quan t'ensenyen un plànol i si afirmes amb el cap et tornen a dir alguna cosa en xinés, mentre els mires i notes com cada cop crides més i al final optes per marxar amb un somriure com si hagueres fet la bona acció del dia mentre que per dins et preguntes on anirà a parar...
Als restaurants, botigues... sempre fan la mateixa cara i el mateix eh? Amb eixa cara d'espantats amb la boca oberta quan no et parlen amb un somriure i no saps si parla català, xinés o castellà i clar em dóna la risa i pense aix maedéu !
Per cert, haveu escoltat algun cop un xinés cantant el txobí txobà dels Chunguitos? Avui a l'eixida del metro ha estat digne de pel·lícula
Ta rareté réveille ma curiosité
