Sabatetes de talons...

Amb una espenta s'ha posat davant de mi i s'ha esperat que les escales mecàniques la baixaren. Per darrere ja tenia la seua particularitat. Eixa coroneta de pèl desfet deia que acabava de treballar, la camisa mig treta guaitava per la torera que portava mal posada, caiguda sobre els muscle dret, possiblement per aquell bolso que portava obert i deixava vore tot el que hi havia dins; un raspall, colonia, que per molt que la mirava no vaig saber quina era, papers, i una caixa de preservatius mig oberta.

Mentre que baixàvem no parava de mirar-se als vidres de les escales, es passava els dits pel cabell, intentant posar ordre, i després esborrava la ratlla dels ulls que s'havia colat per sota.

Dins del metro m'he quedat mirant-la, cara pàl·lida, bolses sota els ulls, un grans ulls marrons, tristos i sense vida,ni quaranta kilos i un somriure preciós, trencat per uns grans buits a la dentadura. Es mirava a la finestra i quedava quieta amb la mirada fixa, llunyana...

Ha tret un espill i s'ha mirat, s'ha perfumat i a la parada de universitat ha baixat. Potser anava a aquelles botigues que fan cantonada amb tant de sol. Fitxaria, agafaria altre client del braç, ell li demanaria el que vol i ella sense remugar dirà d'acord. Baixarà el cap, i es distanciaran de les oficines, mentre el client li mira el cul com balla al ritme del seu caminar.