Tot els matins intente posar-me en la mateixa finestra del tren, la de la dreta del últim vagó del tren, perquè m'agrada mirar la mar mentre em faig la idea que em queda mig hora per a anar a treballar. Aquesta setmana la mar tenia un color diferent, l'aigua tenia més vida, fins i tot, les canyes dels pescadors semblaven que es menejavenal ritme del xupxup del tren. Potser l'arribada de les vacances fa que tot tinga altre color, altra olor.
Avui, no sé si és que sols he d'anar sols dos dies a treballar o què, em sentia relaxada, com si algú em diguera, ala bonica, açò ja s'ha acabat i em donaren unes palmadetes a l'esquena. I de tornada mirava la mar, i m'ha eixit un xicotet somriure, he mirat la gent del tren, m'he llevat les xancletes i descalça he posat els peus damunt del seient d'enfront. Estava contenta i volia que tothom també ho estiguera.
De camí a casa de la meua xiqueta eres l'ama, em mirava als espills, i com sempre no m'agradava el que veia, però al final, m'he dit estàs estupenda amb eixes ulleres blanques, la brusa índia i els pantalons pirates.
El dinar banyat per una tal Emília i una mistel·la ha estat ple de rises i anècdotes meues que recordava de la meua infantessa. Mentre esperàvem he volgut parlar amb aquell inquilí que tenia, determinats moments m'agrada compartir-los amb ell i no em preguntes per què, perquè no et sabria contestar.
He entrat en la cafeteria de sempre, disfressada, mai ho faig i avui... M'he posat a un racó i a quina mala hora; l'inquilí busca calor en altra casa. No he volgut escoltar més i he marxat. Potser no, potser he eixit massa ràpid, no sé, no sé, no sé... I si fora veritat? Jo què sóc, què pinte, com he d'actuar? A cas el meu camí és tan insignificant que ni tan sols s'el mira, jo que he llevat pedres perquè a ell li molestaven i en canvi la meua senda hi han roques que amb paraules es desfan i allí estan fortes justificant un jo sóc així i m'agrada eixe jo però també existeix altra primera persona.
Escolte el telèfon, sona sona i sona, el tinc al costat, vull despenjar-lo i per por a que em demane un sí o no, fa que continue mirant el color roig del teclat. Plore i continue mirant fins que amb un per favor i un les coses es fan i ja està no passa res tranquil, acaba amb les telefonades.
Ara en silenci, em trobe sola, l'habitació s'ha fet més gran. No sé si aquesta angoixa, aquest voler sentir una abraçada, escoltar un t'estime o simplement m'importes m'ajuden a buscar l'olor dels núvols... Compendrà aquest estat? Em fa mal tot el cos, tanque els ulls i em quede dormint i mentre pense, demà des d'altra finestra somriuré al dia.
Les nuages je ne vois jamais de blancs de l'oeuf
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada