He mirat enrere i no m'he vist, busque tot allò que em puga recordar-me. Em veig, em veig, sí, sí, sóc jo, observe el meu jo , com es meneja, com parla, què diu, què sent, com és i què fa. Intente recordar tot allò que he fet però la meua memòria no em reconeix i al final em pregunte si seré jo realment o sols un reflexe d'allò que volien que fora. Baixe el cap, somrisc i sóc "feliç". Em seguisc fins tots els racons, intente trobar una pista que em faça recordar què he fet durant tants anys. Busque, remene, intente, cerce els anys en busca d'una explicació a eixe silenci tan absurd, a vegades gloriòs però silenci. Al final em gite al llit al meu costat, m'abrace i aprete tan fort que ja no hi sóc , buit, a sota dels llençol sols trobe un cos, el meu... Jo realment, simplement jo, ho recorde, sí, ara comprenc tot, però no tinc l'explicació. Mire el sostre i somric, el meu jo, callat, submís i "feliç" ja no hi està.
Per la finestra entra l'aire de la matinada i els primers raigs de llums ja comencen a saludar-me i a dir-me bon dia i jo, simplement amb la mirada, els done les gràcies. Gràcies per dónar-me llum, per obrir un dia i tancar un ahir, per iluminar els colors de la meua vida i sentir el caliu de les meues paraules.
Un aujourd'hui bienvenu, même jamais hier
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada