
De tant en tant mire la lluna esperant que em done un senyal, una mirada o simplement que em faça companyia. Acabe d'eixir al balcó per a tindre-la al meu costat per sentir-me tocada per la seua mirada tranquil·litzadora. Avui és un dia, tou, feble, dolç i necessite que les meues llàgrimes es convertisquen en abraços envoltats de silenci i obscuritat. Que m'acaronen mentre tanque els ulls i m'endinse al món dels somnis.
Ara, escric sota la llum artificial, inanimada i que em fa plorar com si m'ajudara a que algú, tu, fores l'amo dels braços de la meua pau.
Tanque el llum, no m'agrada la seua llum, no, no, no, millor una espelma, més càlida, i més damisel·la que mai. Serena amb un cert caliu de conversa de mitjanit.
I mentre escric les lletres esborren la tempesta d'aquest nit, marxen al compàs d'una cançó de Sade que m'encanta I gave you all the love I gotI gave you more than I could giveI gave you loveI gave you all that I have insideAnd you took my loveYou took my love Didn't I tell you...
Ara respire fort i sols vull tancar els ulls i no pensar, no pensar, no pensar...
Demà eixirà el sol i la lluna em deixarà per unes hores, minuts, segons... fins que arribe el sol per a donar-me la seua calor i fer-me sentir que hi ha vida darrere d'aquella paret que no em deixa passar a l'altra banda del jo, lliure de lligams del passat. Avui és avui i demà? Demà ja vorem que ens diu el sol. Segur que un somriure per mi, per tu, per ell, per nosaltres..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada