He arribat tard com sempre i tots estaven atents escoltant el discurs del director. He obert la porta i he assegut, i mentre parlaven parlaven i parlaven, he mirat la cara de tots aquells amb els quals he passat nou mesos al seu costat.
Avui no he plorat, no però la llàgrima em demanava pas, volia eixir fora quan per darrere ha vingut una de les persones més meravelloses que fins ara he conegut. Ohhhh prompte he començat a pensar que aquell moment era el final i que mai més tornaria a envoltar-me de números, d'animals, de pilotes, d'eines i d'accents d'aquella mena. he volgut detindre el moment amb una càmera de fotos però sols són fotografies mancades del caliu de molta gent.
Poc a poc, ens quedat tres persones en aquella cafeteria, gots, botelles, menjar i silenci, sobretot silenci que poc a poc ha trencat les converses de comiadament.
He tingut una sensació estranya, com si una etapa de la meua vida es tancara i deixara la gent dins tancades amb els meus records.
Hem eixit fora al carrer pel passadís principal mentre mirava amb tot detall cada raconet que tants dies he vist i avui era l'últim cop. He obert la porta i he girat el cap i durant cinc segons he desitjat tornar a entrar-hi a escoltar els crits, el timbre, el soroll de les carpetes... i ara quan acaba el dia, llegisc en una pàgina web que m'han dedicat una cançó i un text. Són aquestes coses que fan que tots els dies tinguen la seua recompensa i la veritat no ho negaré, m'agrada.
Açò s'ha acabat però i que tal el principi de...?
j'ai pleuré tant par cela que maintenant je suis heureux
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada