M'he despertat mirant l'abisme de la foscor del menjador i de sobte, no sé per què ,han començat a aparèixer imatges de gent de la finca on jo vivia a València... Una darrere de l'altra com si tingueren pressa que jo les veguera. Veus que es barrejaven al mateix temps que les imatges i entre veu i difunt, olors... Olor de nadal, olor de falles, olor del meu pis. I entre la multitud dels que ja no hi són, m'he posat a plorar i exactament no sé d'on venien eixes llàgrimes amb regust passat.
Si l'edifici tenia 6 pisos i dues plantes baixes, de sols una no tinc quasi record, la família del primer pis.
En el segon vivia una dona baixeta geperuda i els cabells plens d'ones tenyides d'or vell, amb unes ulleres de cul de got i una boca sempre roja. Tenia una veu mig afònica i mentre parlava sempre es posava el canell per la part de fora quasi als renyos i amb l'altra mà es fregava els dits. Mentre amb la barreta de les dents, cric cric
Mai havia estat casada i, de tant en tant, la seua germana amb el marit, ( matrimoni estancat en els anys 50) gosset inclós,venien a visitar-la; hola i adèu. Els dies que no tenia visita, la podies vore acompanyada de les seues amigues ( a vore quina de totes anava més pintada i més major) prenent durant tota la vesprada una tasseta de poliol a la terrassa de la ja desapareguda, Cafeteria Lauria.
El seu pis feia olor a perfum dins d'un pis tancat on l'aparador no hi cabien més objectes de vidre.
Encara recorde quan ens van donar una ampolla amb les seues copetes d'anís i un terno ( mantilla per al cap) entre altres coses una setmana després de la seua mort.
Al segon pis, pujant a la dreta, vivia una tieta meua, casada amb un germà de la meua àvia, i el seu fill, gran, solter i amb un humor bastant dolent.
Tenien al menjador dues mercedores separades per la nevera, una tauleta rodona i una aparador ple de rellotges de corda, tots sincronitzats i una bola amb una vaca a dins que si la giraves muuu muuu.
Tic tac tic tac tic tac... els dos seien cadascun al seu tro, ella amb ulleres rodonetes i ell amb ulleres grans, i llegien novel·letes de l'oest, d'aquelles xicotetes i quan els rellotges feien ringgg, ella s'alçava, amb el seu davantal negre a quadrets molt xicotets blancs, a posar el dinar i ell a donar corda als rellotges o traure els tovallons del primer calaix que hi havia a sota de la tele.
Per nadal sempre pujaven a sopar i a dinar amb nosaltres, tot i quetenien més família, amb una cassoleta de fang plena de faves i botifarra i des de que ella va morir sempre la nit de nadal em ve l'olor al fregit de l'embotit
A l'altre costat, a la porta 4, hi havia una família de la part interior de València, amb dos fills, un cuiner i l'altre cambrer, per això i al-tres co-ses la casa feia olor a vi i sempre que ens feia mal la panxulina, pujava ella amb una cinta negra, oli a fer no sé què i si donava que sí, tenies una cosa i si donava que no doncs res...
Dalt a l'últim pis vivíem nosaltres i un home vidu que venia quasi tots els dies a vore el seu pis el qual era presidit per una ràdio ben antiga que per a mi era immensa i cada cop que hi entrava la seua dona em donava dues culleres de fusta, sols recorde el seu tacte, ni les culleres ni la cara de la senyora Concha, era tan xicoteta jo...
I nosaltres... i si ara em sent molts cops sola és pel fet d'haver viscut amb tanta gent en un espai tan reduït... on el meu avi em demanava el pitxeret de l'aigua. Que li portes el pitxeret al iaio? I allà estava ell, tothom parlant d'ell, i jo sols m'he quedat amb una frase.
La meua àvia paterna dormia a un sofà d'escai del color de la vainilla que es feia llit i quan marxava a dormir, posava als peus la seua faixa vella de color blau marí als peus, es posava el ganxet dalt del cap i es tapava fins el nas.
Era una dona menuda, molt estreta d'espatlles i massa ampla de caderes, amb un nas en punta en direcció a la boca i una boca molt xicoteta i sempre, sempre es posava els canells a la cintura. I jo quan li demanava que em netejara, venia, agafava un tros de paper de El elefante, donava una escupinyà i apa llestos.
Més tard, era a la que la meua germana i jo li agafàvem el polvos de fusta, myrurgia i avui en dia encara no els puc olorar sense plorar; les seues mans tan primes, quan parlava a soles i s'emprenyava amb no sé qui.... potser qui va dir que la baixaren com una princesa; en braços
L'altra àvia, amparito, era la que s'encarregava de totes les tasques de la casa, avui has dinat i demà també? Doncs avui a netejar i demà també, trau calaixos, la roba, el dinar, escura, la granera i tot amb un ull mig mort perquè l'altre segons ella el va perdre d'un disgut i s'emportaria el secret a l'altre món; dit i fet. Venia darrere de mi amb unes pinzes velles per tal que li llevara les pestanyes de l'ull i quan acabava, en les meues mans hi havia sempre brillantina.
El seu pentinador, el seu anell i sobretot, sobretot, les històries de la família al meu carrer, al meu barri... Sempre li demanava que em contara batalletes antigues quan estava malalteta i crec que el meu amor per Russafa és per les seues estones.
I entre la revoltosa i altres cançonetes es va quedar com una espelma, poc a poc
Panderetes, myrurgia, faves, la cinta negra, l'olor a dissabte de matí del carrer, la corda que obria la porta de l'escala... Tot és com agafar els núvols, que els veus, però quan hi ets a prop i tanques el puny no tens res.
Une impuissance. Sans des mots
