Els meus dits escriuran paraules com el fum dibuixa la forma



Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc... I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por.

Pròleg a Mirall trencat

Mai podré trobar la paraula exacta per tal d'expressar la sensació que tinc quan està en les meues mans

                                                       Sensaciones sin palavered 

Mans obertes i despullades amb rius de salutacions, comiats de tornada i rialles per callar les llàgrimes, escolten la buidor del dia i de la nit. Arracanodes, oblidades, tapen un jo il·luminat pel sol.
Mans que toquen terra per tal de parar somnis sense haver de dormir per tal de no despertar. Avalot de paraules són mossegades per un interrogant posat pel destí trencat per la força del vull i del puc. ulls que miren a l'altre costat buscant la sortida cap al llum agafat amb força. Brillantor esperant il·luminar a mans obertes, despullades...


                                            Personne ne salit mes mains nues

Olor a dolçor i caliu donat per paraules que demanen ser escoltades. Aroma que amaga un amargor ocult a punt d'esclatar. Gestos,acompanyats de la inseguretat, la prepotència i "estimats" per la burla i la mentida, donen lloc a llàgrimes provocades per un no entenc res. Interrogants amb resposta silenciosa que desperta la perversitat de la dolçor.

Món irreal inventat per tal de fugir de la seua veritat abraçant moments d'altres vides, apretant, recargolant fins quasi ofegar...

Llum despertada pel fins aci i llunyania demanada per la tranquil·litat recuperada pel temps...

Très bien tu l'as fait. Por toi

Cafè imprevist amb olor d'incertesa fa caminar mirades de reüll i veus paral·leles que acaben en el buit de la nit. Aroma que acarona i tranquil·litza el no però sí, el per favor, no pot ser però i si...
Llum que parla sobre un destí escrit en majúscules, guiat per les circumstàncies i començat per un cop inconscient. Parades sense motiu amb ganes de donar tot allò tancat en un racó i alliberat de les cadenes del passat, nussos en forma de perfum, de paraules punxegudes i de llàgrimes per un res i un adéu.
Dies amb entrada i data d'eixida, un se'n va però torna, una pujada i una baixadam, una rialla esdevinguda seriosa i sempre esperant el romandre, sobretot romandre... Necessitat cada cop més ferma demanada per la tranquil·litat, el plaer i pensaments constants i païda per la racionalitat.
Fanal que dóna llum a les paraules i a un silenci compartit sota l'escalfor de les flassades, somnis i nits que desperten sense explicacions, sols per un és així, no hi ha més i un gràcies per aquell cafè que encara dura.

Et si'l ne serait pas allé mas allé... Mais je m'enchanté ce que j'ai trouvé

Llum d'una espelma dóna pas a milers de pensaments que ballen per l'habitació durant instants de silenci trencat per somriures que diuen poc i callen molt...

Veus que encenten el dubte, la por i la interpretació d'un te a mitja llum mullat per la pluja de la tardor... En la llunyania una veu fa ballar els nostres caps que es queden muts on les paraules no tenen lloc i el lloc no té llengua i per tant silenci, mirada i la veu, aquella veu....

Ne dis rien qui n'est pas plus joli que le silence...

Crits de suor ratllen la nit intentant calmar les exclamacions de la por. Mans que busquen la tranquil·litat obrint pas a les emocions i uns ulls miren un infinit buit amb un somriure al pas de bafarades d'alè i mentre verbs accelerats demanen accions nugades amb llençols de retorn a casa, dits juganers m'espenten cap al cim. Xafagor que em molesta, crits que m'esgarren el coll,

moviments incontrolables sense cap mena de regles ni pactes i....

El cos desdibuixat al llit dóna pas a l'insomni de la matinada, tic, tac, tic ,tac

Je peux atteindre le monde et le monde sourire

Cuirassa de ferro amb botons de cotó, banyada per una pluja de música i amb ulls que traspassen altra dimensió, m'observa esperant que les meues mans remenen l'ànima fins trobar lletres vestides d'ombres portades per una primavera d'hivern. Sol que entra en aquest castell per tal d'entendre el què sense sentit intentant ser entés per tot allò que va més enllà de la realitat.

Il·lusió diürna, un altre dia nocturn i mentre arriba el seu moment camina esperant el naixement de la seua flor.

Sabates de taló trencades per camins de pedres i paraules disfressades en l'aire captades silenciosament i ulls amb crits d'alliberament demanen la callada a paraules inexistents. Parada enfront de la invenció creada per tal d'obrir un món inexistent. Dreta o esquerra? Millor recte

Paraules nocturnes arriben al teu coixí des dels meus llavis cada nit, ulls tancats per no vore el buit farcit d'imatges del passat que acaronen la foscor. Obscuritat màgica que il·lumina els meus somnis cada nit fins que els guarda en el seny fins que s'acabe el dia. Veus que es repeteixen infinitament i m'impideixen buscar altres ulls que em furten el somriure i que m'entregue al silenci que em porte el meu dijous agredolç.

Tu ne sais pas comme tu fait de moinsa

Será que tengo miedo....

Será, será, será, será será, será, será, será. Miro a mi alrededor y no te encuentro miro pa un lao y pal otro, y no te siento a veces tan cerca y otras tan lejos que no soy capaz de describir éste sentimiento. Será que te escondes será que te pierdo que no soy capaz ya ni de retenerlo será que tengo miedo, miedo, miedo. Será, será, será, será será, será, será, será. La luz de un nuevo dia me despereza intento poner orden dentro de mi cabeza quiero volar, volar muy alto volar y poder cantar, lanzar al aire la pena. Será que te escondes será que te pierdo que no soy capaz ya ni de retenerlo será que tengo miedo, miedo, miedo. Y busco la rima, busco que busco y busco palabras, busco y me esfuerzo. Será que te escondes será que te pierdo que no soy capaz ya ni de retenerlo será que tengo miedo, miedo, miedo. Mírame, mírame. Será que te escondes será que te pierdo que no soy capaz ya ni de retenerlo será que tengo miedo, miedo, miedo.

tu gagnes de te voir

I ara que el destí ha fet que ens trobem, ara ens hem de deixar escapar? Per no saber què fer? Per no enganyar a l'altre o simplement ens enganyem nosaltres mateixos? Es diu el que realment sentim o el que volem sentir i pensar?

Tan sols sé que no entenc res i possiblement tu tampoc.

Si tu trouves un nouveau chemin avancez et it jouit du paysage

No deuria entrar..... en obrir la porta totes les il·lusions d'aquella nit es trenquen com el fum desapareix en la nit. Entrada que m'ha convertit en aquella tercera persona de fa anys i de la qual vaig fugir.

No deuria haver entrat...

Ven a borrarme los fracasos de mi mente ven a llenarme de caricias diferentes, ven a sacarme de este pozo de amargura, donde me encuentro yo. Y dame el agua de tu fuente cristalina, y dame el beso que sin darse se adivina, que estoy sediento de cariño sin medida, cansao de dar amor... De volar siempre, buscando la fantasia, de nido en nido, como paloma perdía estoy sediento de cariño sin pedir na cansao de dar amor, que sea capaz de enamorarme cada día, velar mi sueño mientras que duerme mi vida. mirarme siempre con la mirada encendia, igual que miro yo. Dame tu mano sin temor a equivocarte, toma la mia yo nunca quise engañarte, dame las cosas que nunca supieron darme, y te llenaré de amor.... Yhe vis no hagas caso de lo que diga la gente, tienen envidia, porque yo amo diferente, porque mi amor es como un pájaro silvestre, no se puede enjaular... Y vuela siempre buscando la fantasía, de nido en nido, como paloma perdía, y estoy sediento de cariño sin pedir nacandado de dar amor... que sea capaz de enamorarme cada día, velar mi sueño mientras que duerme mi vida, mirarme siempre con la mirada encendia, igual que miro... ( Cansado de dar amor, Falete)

Une si difficile ère dire la vérité

Ahà Cooker

Ombra que esdevenia tangible durant unes hores i desapareixia amb els llums dels cotxes. Paraules amagades darrere d'un personatge ocult en la penombra i mirades que amagaven un què inesperat.

Desig de continuïtat trencat per un ahà de misteri i enfonsat en el seu univers perdut per algun lloc del món.

Tout celui qu'il commence finit. Je me termine la fonction

No deuria entrar...

Bombolla de vellut en forma de cançó i espai humit per paraules que torben el temps. Sorpresa inesperada d'una nit d'alé compartit, cossos encaixats per impulsos massa irracionals... Acomiadament il·luminat per la llum roja del semàfor i dubtes entre el vull, no puc i ja estem tardant.

Abraços plens d'estranyesa dolça i mig somriures coronaren la nit mentre l'adéu i el no marxes esparaven el seu torn mentre l'equivocació del no puc, potser i no sé es fa present poc a poc.

Je vois le trou d'où je ne peux pas entrer

Els viatges de metro, encara que siguen curts, donen per a molt. Avui mentre estava llegint m'he adonat que estava envoltada de xinesos i per un moment no sabia si el llibre que he començat a llegir m'ha engolit i m'ha portat al seu Tokio blues.

Els xinesos de tota la vida m'han fet respecte però per contra em criden l'atenció i em vénen al cap mil preguntes que els faria al moment. I si bé ho pense, vist un xinés, vists tots. Pantalons que amaguen cames primes, caçadores de cuir en forma de bomba i quasi tots amb les ungles dels dits un poc llargues, i si més no, almenys la del dit xicotet per comptar els bitllets o rascar-se les orelles? I ala tots en grup caminant en comparsa.

M'incomoden les seues mirades sospitoses i el que més m'incomoda és intentar explicar quin metro ha d'agafar per tal d'anar a la plaça d'Urquinaona quan t'ensenyen un plànol i si afirmes amb el cap et tornen a dir alguna cosa en xinés, mentre els mires i notes com cada cop crides més i al final optes per marxar amb un somriure com si hagueres fet la bona acció del dia mentre que per dins et preguntes on anirà a parar...

Als restaurants, botigues... sempre fan la mateixa cara i el mateix eh? Amb eixa cara d'espantats amb la boca oberta quan no et parlen amb un somriure i no saps si parla català, xinés o castellà i clar em dóna la risa i pense aix maedéu !

Per cert, haveu escoltat algun cop un xinés cantant el txobí txobà dels Chunguitos? Avui a l'eixida del metro ha estat digne de pel·lícula

Ta rareté réveille ma curiosité

Falles plantades amb llàgrimes de dol mentre el fum poc a poc tancava la ciutat de festa. Passejava pels carrers mirant fins i tot les llums artificials, m'encanta l'olor a pòlvora del migdia i fins i tot l'olor de l'oli rerererefregit de les paradetes dels bunyols. Matinades fredes i músiques llunyanes cridaven el somriure del retorn. Rialles surrealistes començaven a brollar al voltant de cerveses mentre el txintxinpumtxintxinpum no parava de sonar.

Avec la fumée mon enfance s'échappe

Gràcies per res

Entre cafés, revistes i diaris he mirat cares i les cares m'han vist a mi. Hola inexistent i paraules que es queden en un ahà enganyós.

No entenc res de res i en el fons ho entenc perfectament.

Per al meu Armand Obiols ( encara que ho haja sigut per uns moments i una nit sense dormir)

I jo aturada com una bleda i la cinta de goma a la cintura estrenyent, estrenyent, com si estigués lligada en una branqueta d'esparraguera amb un filferro...

No sabria dir...

Veu amb mans pausades ha remenat més enllà de les cortines del no vull parlar, del no sabria dir-te i ha fet que el cor semblara una pansa amb cada pausa.

Monosíl·labs amb ulls atents han cridat al nerviosisme d'aquesta damisel·la defensada pels cavallers del silenci. Mutisme blocat pel temps i per aquest cos acaronat tants cops, per si un dia esdevé més feble fins l'enderrocament definitiu i la retrobada amb el meu jo absolut

No sabria dir-te, perquè tinc por, no ho sé, no em faces mal, no vull mirar, per por que no estiguen, no vull parlar, perquè no rigues, no vull sentir, però plore i ric, no vull cadenes, però jo me les pose, no vull aquesta disfressa, però sóc jo... Lluita del voler i els dubtes alimentats per mi, per aquestes capes de pell, sempre pell...Que cada cop esdevenen toves si escolten , paraules que fan trontollar els advertiments de perill d’enfonsament i no entenen un possible adéu sec i taxant. Tot i així sempre hi ha amb un somriure que fa més dolça la clandestinitat del jo

Pas que dire par la peur de l'adieu et j'ai tant que parler

....i les xiquetes? iaiaaaaa, serà morralona?

M'he despertat mirant l'abisme de la foscor del menjador i de sobte, no sé per què ,han començat a aparèixer imatges de gent de la finca on jo vivia a València... Una darrere de l'altra com si tingueren pressa que jo les veguera. Veus que es barrejaven al mateix temps que les imatges i entre veu i difunt, olors... Olor de nadal, olor de falles, olor del meu pis. I entre la multitud dels que ja no hi són, m'he posat a plorar i exactament no sé d'on venien eixes llàgrimes amb regust passat.

Si l'edifici tenia 6 pisos i dues plantes baixes, de sols una no tinc quasi record, la família del primer pis.

En el segon vivia una dona baixeta geperuda i els cabells plens d'ones tenyides d'or vell, amb unes ulleres de cul de got i una boca sempre roja. Tenia una veu mig afònica i mentre parlava sempre es posava el canell per la part de fora quasi als renyos i amb l'altra mà es fregava els dits. Mentre amb la barreta de les dents, cric cric
Mai havia estat casada i, de tant en tant, la seua germana amb el marit, ( matrimoni estancat en els anys 50) gosset inclós,venien a visitar-la; hola i adèu. Els dies que no tenia visita, la podies vore acompanyada de les seues amigues ( a vore quina de totes anava més pintada i més major) prenent durant tota la vesprada una tasseta de poliol a la terrassa de la ja desapareguda, Cafeteria Lauria.
El seu pis feia olor a perfum dins d'un pis tancat on l'aparador no hi cabien més objectes de vidre.
Encara recorde quan ens van donar una ampolla amb les seues copetes d'anís i un terno ( mantilla per al cap) entre altres coses una setmana després de la seua mort.



Al segon pis, pujant a la dreta, vivia una tieta meua, casada amb un germà de la meua àvia, i el seu fill, gran, solter i amb un humor bastant dolent.
Tenien al menjador dues mercedores separades per la nevera, una tauleta rodona i una aparador ple de rellotges de corda, tots sincronitzats i una bola amb una vaca a dins que si la giraves muuu muuu.
Tic tac tic tac tic tac... els dos seien cadascun al seu tro, ella amb ulleres rodonetes i ell amb ulleres grans, i llegien novel·letes de l'oest, d'aquelles xicotetes i quan els rellotges feien ringgg, ella s'alçava, amb el seu davantal negre a quadrets molt xicotets blancs, a posar el dinar i ell a donar corda als rellotges o traure els tovallons del primer calaix que hi havia a sota de la tele.
Per nadal sempre pujaven a sopar i a dinar amb nosaltres, tot i quetenien més família, amb una cassoleta de fang plena de faves i botifarra i des de que ella va morir sempre la nit de nadal em ve l'olor al fregit de l'embotit



A l'altre costat, a la porta 4, hi havia una família de la part interior de València, amb dos fills, un cuiner i l'altre cambrer, per això i al-tres co-ses la casa feia olor a vi i sempre que ens feia mal la panxulina, pujava ella amb una cinta negra, oli a fer no sé què i si donava que sí, tenies una cosa i si donava que no doncs res...



Dalt a l'últim pis vivíem nosaltres i un home vidu que venia quasi tots els dies a vore el seu pis el qual era presidit per una ràdio ben antiga que per a mi era immensa i cada cop que hi entrava la seua dona em donava dues culleres de fusta, sols recorde el seu tacte, ni les culleres ni la cara de la senyora Concha, era tan xicoteta jo...

I nosaltres... i si ara em sent molts cops sola és pel fet d'haver viscut amb tanta gent en un espai tan reduït... on el meu avi em demanava el pitxeret de l'aigua. Que li portes el pitxeret al iaio? I allà estava ell, tothom parlant d'ell, i jo sols m'he quedat amb una frase.

La meua àvia paterna dormia a un sofà d'escai del color de la vainilla que es feia llit i quan marxava a dormir, posava als peus la seua faixa vella de color blau marí als peus, es posava el ganxet dalt del cap i es tapava fins el nas.
Era una dona menuda, molt estreta d'espatlles i massa ampla de caderes, amb un nas en punta en direcció a la boca i una boca molt xicoteta i sempre, sempre es posava els canells a la cintura. I jo quan li demanava que em netejara, venia, agafava un tros de paper de El elefante, donava una escupinyà i apa llestos.
Més tard, era a la que la meua germana i jo li agafàvem el polvos de fusta, myrurgia i avui en dia encara no els puc olorar sense plorar; les seues mans tan primes, quan parlava a soles i s'emprenyava amb no sé qui.... potser qui va dir que la baixaren com una princesa; en braços

L'altra àvia, amparito, era la que s'encarregava de totes les tasques de la casa, avui has dinat i demà també? Doncs avui a netejar i demà també, trau calaixos, la roba, el dinar, escura, la granera i tot amb un ull mig mort perquè l'altre segons ella el va perdre d'un disgut i s'emportaria el secret a l'altre món; dit i fet. Venia darrere de mi amb unes pinzes velles per tal que li llevara les pestanyes de l'ull i quan acabava, en les meues mans hi havia sempre brillantina.
El seu pentinador, el seu anell i sobretot, sobretot, les històries de la família al meu carrer, al meu barri... Sempre li demanava que em contara batalletes antigues quan estava malalteta i crec que el meu amor per Russafa és per les seues estones.
I entre la revoltosa i altres cançonetes es va quedar com una espelma, poc a poc





Panderetes, myrurgia, faves, la cinta negra, l'olor a dissabte de matí del carrer, la corda que obria la porta de l'escala... Tot és com agafar els núvols, que els veus, però quan hi ets a prop i tanques el puny no tens res.

Une impuissance. Sans des mots