i mentre caminem somriurem, almenys ho intentarem

Avui, com totes les nits he entrat al bar de costum. Estava solitari, sols hi havia un xic grandot a un racó que mirava de reüll a la gent que passava pel carrer. Allí estava quiet, amb els braços creuats i si algú li deia alguna rossegava la palleta de la botella d'aigua. A l'altra part de la barra, estava aquell jovenet que es fixava amb tot els detalls del bar. Semblava trist per la seua mirada. M'he acostat i no, no està trist, sols ell és ell.

Mentre llegia ha arrivat aquella dona misteriosa que avui, poc a poc s'ha fet real, hem parlat i la veritat em fa gràcia ja no és aquella punxada a l'estòmac, ara sols és un xiulit que em diu és ella

I mentre parlàva i gaudia de la nit, mirava de reüll aquells taburets buits. Un sabia que anava a estar buit, però l'altre... Volia que tinguera amo, que algú s'asseguera en ell, quan algú venia i l'agafava i jo no veia qui era les cames ballaven el temps que durava que s'alçaren del lloc. I jo quieta parlant del passat, records que no volia que vingueren a la meua ment i allí hi eren presents amb tanta força com el primer dia. Però he tancat els ulls i he pensat a tu et van a poder? I he dit, no.

Avui, reflexions amb aquell jovenet trist que ja no vol ser-ho, que ja no vol trobar cap pedra i que ara camina com si d'un camí de flors es tractara la vida. Mentre el taburet buit i jo mirant-lo he passat la nit. Parlava i el mirava, el mirava i deia potser demà.

Ne regarde pas vers derrière le bonheur tu l'as devant