Crónica d'un viatge anunciat

Hola sóc jo i et volia preguntar si has vist la borsa, ha eixit una cosa molt estranya i volia saber si tu sabies que volia dir. Ara et telefone al móbil.
Així començava tota una setmana d'estrés, de trens i pensar.

Divendres:
Em va telefonar la Idril per a vore si jo entenia què volia dir això de tots 1a i clar qui sap què significa? Doncs jo no i els 15 que vaig telefonar tampoc i sols tenien una cosa en comú; Jo de tu aniria. Vaig estar tota la vesprada amb tres orelles, les meues i el móbil. Per si no era suficient vaig entrar a la cafeteria a vore fins i tot a la cafeteria del costat i clar ningú deia res, tots alçaven els muscles i giraven el cap d'un costat a l'altre. I coom ja no tenia saldo i la cafeteria tancava vaig anar a fer nones, millor a pensar en Tots 1a.

Dissabte:

Com em va dir el sopi, vaig telefonar a informació de Catalunya i com no, tampoc sabien res. Em van passar amb la Delegació del Govern, i ara pense, què punyetes pinta la Delegació del govern? Encara com em va agafar el telèfona una dona agradable i em va mirar alguna cosa però el tots 1a encara estava per ahi.
Solució: agafa el cotxe i ala cap amunt. I així ho vam fer. Imagina dues alacantines i dues valencianes a terres catalanes uffff!!! Massa no? Doncs si, i per no asustar el personal decidirem unes davant i altres darrere.

Diumenge:
Després d'un viatge amb conversa monotemàtica vam arribar a Barcelona i clar vam anar per les rambles i després a sopar a un restaurant xinés al costat de la plaça de Sant Jaume i si estrany era el lloc més estranys eren els cambrers. De tornada a l'habitació vaig estrenar-me a les Rambles com a cantaora oficial, allí estàvem les tres esperant anar a l'habitació i jo mans a la cintura cantant, xiqueta meuaaaaaaaaaaaa que del carrer eres l'amaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa i tot això amb públic eh? Un moret amb unes cerveses a la mà em mirava dient, però aquesta d'on ha eixit?

I per fi el gran dia, dilluns.

Dilluns:

Ens vam alçar com si fórem robots, una darrere de l'altra cap al lavabo i totes quasi en silenci, no sé si era perquè encara dormíem o pel nerviós del que poguera passar. A la cafeteria vam trobar un home que a mi personalment em feia gràcia. Era d'aquells homes majors andalusos que va emigrar a Barcelona fa anys i em donava la sensació que semblava que estava a soles i em feia goig parlar-li, encara que no fora massa, però m'en feia.

Allà anàvem les quatre de camí a ensenyament, tot el que veia em feia pensar està passant? Doncs si hi estàs.

Una vegada a la sala, vam començar a parlar amb la resta de la gent i clar el tots primera va aparèixer i com no ningú sabia respondre.

Català, aiiii ja començava la tremolor però... Què passa? Dues places i han convocat a tots? Uffff, no sé perquè però el meu braç es va alçar i alguna força estranya em va fer dir, perdona....

vaig estar vora 10 minuts, parlant, parlant i parlant, això si vaig demanar disculpes a la resta de gent i al final ens vam demanar disculpes a nosaltres per l'errada. En fi.... Fi de trajecte la nostra aventura catalana havia acabat.

Dimarts:

En tot el matí no hi hagué altra cosa que el fera diferent a la resta dels dies al nostre piset. Però per la vesprada... La París siusplau? Si, sóc jo. Mira et trucu d'ensenyament i et convoco per a demà a les 10 al carrer Casp, número 15, primera planta. Demà? Impossible si vaig estar ahir i em quedaven 57 persones per davant..... En fi que em poses que em lleves de la llista, vaig estar 5 minuts al telèfon i després de plorar i dir que no, que si, que no, que si, i parlar amb les companyes del treball i amb la Idril, per fi vaig dir que si després de parlar amb la meua cap ( todo lo que sea mejora profesional adelante ).

Nena, agafa el cotxe i vine a València, dormim i marxem. Va arribar vora les 12 i clar entre sopar i xarrar per a què dormir? Mirarem una pel·lícula al sofà i a les 4 a la dutxa, 6' 40 tren i 10 '00 hores ensenyament, uffff. El tren es va retrasar, guarda maletes, busca taxi, agafa taxi i marxa cap al carrer Casp. Per a començar el dia massa no?

Al final... Tenim plaçaaaaaaaaaaaa, ole oleeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee. Ja som funcionàries.

En fi. Novatades? Doncs si.

Divendres:

Em vaig enganyar de tren quan tornava a València. Encara com a Sants em van fer que em donara compte. Però això serà la pròxima setmana... Massa estrés ara relax relax relax

Après la pluie toujours le calme vient

Ufff

Avui no tinc paraules. Si hem tocara resumir les últimes 24 hores sols diria; és cert? O algú em dirà SORPRESA!! Estic dormint?



Il passe ? Ou crois-je qu'està en arrivant ?

Què farem?

Avui de camí cap a la meua cafeteria m'han preguntat. Perdona, tu saps si la cafeteria està oberta? I jo he contestat crec que si. Eixa pregunta m'ha posat els nervis al cos i he pensat, serà veritat? Quan he arribat a la porta, tots es telefonaven amb els mòbils. Escolta saps que està tancada? Com pot ser? Doncs si bonica, avui a fer nones aviat.
Jo com tothom també he telefonat i m'han dit que avui el café clàssic no obria les seues portes.
Em vaig fer la meua copeta de baileys pegada al telèfon, per si algú es decidia parlar amb mi.
Mentre estava bevent, ha sonat una veu dolça, hola nena. Està bé? És ella? Si, eixe holaaaa la delatava. I entre un adéu, bona nit i un demà parlem, m’ha posat aquest diari amb més glamour.
Mil gràcies.

Des ports tancades, silenci....

Demà eixirà el sol

Com el vent m’agradaria ser, tancar els ulls i volar, entrar en tots els llocs i des de dalt mirar-ho tot unflant-me de tot allò que desitge vore … Tancar els ulls i mirar-ho tot. Cremar-me les mans amb el sol i gelar-les amb la lluna, volar cap endavant i caminar sobre l’aire travessant els núvols que resten inquiets davant meu. Agafar-los amb les mans i obrir-me pas. Sempre hi haurà una porta, una escletxa, un sospir que et diga. Demà eixirà el sol i sinó intentarem que aparega com aquells dies de primavera, aleshores ja serem lliures.
Demà eixirà el sol, demà eixirà, demà...

Il peut consister en ce que nous pouvons voler par le soleil

Tot queda igual...

No sé si això és l´inici del final, no sé si estic despert o estic somiant, només sé que quan provo de canviar, tot queda igual

Sopa de Cabra

Durant quatre dies vaig pensar que canviaria tot i eixe és un dels meus problemes que pense massa i no puc fer res, no puc desfer el que està fet i no puc fer el que no es pot fer. Sols queda aquell número i aquella finestra. Soroll silenciós que em trenca el cap, que em mareja i que m'ofega, però i si vull ofegar-me, trencar-me el cap escoltar el silenci? Què passa quan no es pensa amb el cap? Som irracionals? Sóc persona? O simplement no sóc?

Silenci marxa, silenci ofega'm.

M'ha tocat el muscle (All my dreams, pass before my eyes, a curiosity), no saludis eh? No vull girar el cap, vull girar-lo... El que vull és no pensar i que el silenci siga silenci amb companyia.

Des sommeils d'été, des sommeils de l'impossible

i mentre caminem somriurem, almenys ho intentarem

Avui, com totes les nits he entrat al bar de costum. Estava solitari, sols hi havia un xic grandot a un racó que mirava de reüll a la gent que passava pel carrer. Allí estava quiet, amb els braços creuats i si algú li deia alguna rossegava la palleta de la botella d'aigua. A l'altra part de la barra, estava aquell jovenet que es fixava amb tot els detalls del bar. Semblava trist per la seua mirada. M'he acostat i no, no està trist, sols ell és ell.

Mentre llegia ha arrivat aquella dona misteriosa que avui, poc a poc s'ha fet real, hem parlat i la veritat em fa gràcia ja no és aquella punxada a l'estòmac, ara sols és un xiulit que em diu és ella

I mentre parlàva i gaudia de la nit, mirava de reüll aquells taburets buits. Un sabia que anava a estar buit, però l'altre... Volia que tinguera amo, que algú s'asseguera en ell, quan algú venia i l'agafava i jo no veia qui era les cames ballaven el temps que durava que s'alçaren del lloc. I jo quieta parlant del passat, records que no volia que vingueren a la meua ment i allí hi eren presents amb tanta força com el primer dia. Però he tancat els ulls i he pensat a tu et van a poder? I he dit, no.

Avui, reflexions amb aquell jovenet trist que ja no vol ser-ho, que ja no vol trobar cap pedra i que ara camina com si d'un camí de flors es tractara la vida. Mentre el taburet buit i jo mirant-lo he passat la nit. Parlava i el mirava, el mirava i deia potser demà.

Ne regarde pas vers derrière le bonheur tu l'as devant

Vanessa Tarde os da la bienvenida....

Ringggggggggggg, les cinc de la vesprada. Agafàvem els llibres i jaquetes i marxàvem cap a casa per a arreglar-nos i passar així la vesprada. De camí comentàvem si fulanita havia quedat amb menganito i si fulanito li agradava menganita... A casa, em dutxava pensant en la roba que m'anava a posar. Era la meua estrena i un dia com aquell demanava un deu. Encara recorde com li vaig agarrar les pintures a l'àvia i aquella ratlla a l'ull que m'enfosquia la mirada.

Havíem quedat a un bar antic de la zona de Cànovas per a beure, s'anomenava Los Pamplonicas i la seua especialitat eren els cubalitres. A mi tot em sonava a nou i mirava les meues companyes estaven tan acostumades a això i jo ni tan sols havia escoltat aquelles barreges de beguda.

Entre rialles per fi em vaig trobar davant de la porta "Vanessa tarde" amb eixes lletres de puntes roges que contrastava amb el negre de la porta.

Dins semblava que tot em quedava gran, aquells llums de colors, aquella música, aquella gent ballant al ritme de Then Jerico o els The Cure i clar ballar entre el fum de colors va ser genial. Allí estava jo tota pintada, amb la ratlla dels ulls quasi esborrada i aquella camisa de catxemir tan espantosa, i per a acabar d'arreglar-ho, el tupé coronava aquell cap engominat. De tant en tant les meues amigues i jo ens reuníem per a parlar de qui s'estava enrotllant amb qui com si fórem gallines de corral al voltant del menjar. I clar sempre estava la típica amiga que deia que tots els xics de la disco estaven per ella i jo la mirava i deia aleshores jo vull ser ella i jo tota parada davant d'ella m'imaginava amb un xic somrient. Però això sols durà un dia. El dia de la meua inaguració. Al cap d'uns quants divendres tot el que eixe dia em semblava nou llavors em semblava tan normal i tan familiar!

Ara recorde la sensació que tenia quan tornava a casa, alegria, satisfacció, goig, tal vegada eufòria? No sé. Sols sé que vaig passar de portar pantalons pel turmell amb calcetins blancs i escoltar els Hombres G a escoltar cada divendres aquella música que fins avui encara m'agrada.

Avui, ha eixit el tema dels anys 80 i no sé perquè he recordat aquest dia. Supose que als anys 80 encara estava sota la faldilla de ma mare, escoltant grups d'adolescents atacades per les hormones i comprant-me aquella revista que veia a les companyes del col·legui "Super Pop". Encara recorde aquella pàgina on podies preguntar tot el que volies saber. Quan em baixe la regla què faig? I quan em donen un bes? Per no dir ja les declaracions d'amor i les classes de maquillatge. Tot era Happy World però què passa quan es passa la frontera entre llegir i posar-lo en pràctica?

Els 90 fou el descobriment de coses que ma mare no podia, o almenys jo no volia, que ella sabera. El primer bes, el primer cigarret, el primer canut, la primera borratxera, i com no la primera vegada.

Ai quina època... Vanessa tarde os da la bienvenida

Des années d'illusions accomplies et inaccomplies

Us haveu qüestionat alguna vegada, odie la meua cap? Jo si.

Jo crec que ha vist massa la pel·lícula de Armas de mujer, per allò d'executiva i clar quan arriba al despatx es pensa que el nostre piset al meu barri és una oficina al centre de Manhattan. Hi arriba tota uniformada i equipada, això si, amb el pèl mal fet, però equipada amb eixa cartera d'imitació de pell. Sols obrir la porta ja la tens, has de fer, has d'enviar, registra, arxiva i torna a enviar. I clar, es pensa que de coll cap a baix sóc un polp? Ai maedéudelsdesamparatsdetotselsantsdelapedra serà possible? De tant en tant es toca el front com les grans executives i solta un ai ( sospir) no puedo mas, al mateix temps que tanca els ulls, i quan es torna a posar en situació volteja el bolígraf per les seues dents com si fos un caramel. Que segons jo, ho fa per donar-li un to de glamour al "Chiringuito" però el que ella no sap és que jo sóc de cognom GLAMOUR

Si ja ho diuen, ministre sense cartera. I jo? Què sóc? Simplement París? Simple però París

Je, allà où le glamour réside

Rosa, morat, roig...

La vida ja és trista com per a pintar-la de negre. Demà segur que eixirà el sol.

Nous peindrons la vie de couleurs, rêverons et attendrons

Ara si, ara no

Ara si, ara no. Quan serà ara si i deixar de ser ara no?

Des de sempre m'han posat en un calaix on tothom podia entrar agafar-me i tornar-me a deixar com una nina d'aquelles de drap que agafava la forma del calaix, amb aquella expressió d'ulls que deien ara ja no? Recorde amigues parlant darrere de la porta i jo escoltant-les sense decidir-me a dir, ei, tu! Però he quedat quieta deixant que el món es posara a sobre i jo encara dient però si no passa res ja passarà... Ara si, ara no

Coneixia a una persona i pensava quant em durarà? I amb la por que tenia de no perdre-la ho donava tot i clar quan més alt estàs més forta és la caiguda.

Ara ha passat el temps i la cosa poc canvia encara tinc el tic tac de la meua vida ara si, ara no

i sóc tonta ho reconec i més ara. Ara quan el soroll és cada cop més fort i més ràpid. Avui t'agafe avui et deixe.

M'agradaria agafar el temps i tornar-lo enrera i ser aquella nena asseguda al sofà imaginant com seria la seua vida, riure, còrrer, no pensar, sobretot no pensar... i ara tancada en aquesta caixa escolte tic tac... Ara si, ara no.

Des larmes blanches, reviendront-ils?

Sospire...

Avui a la cafeteria que vaig totes les nits i moltes vesprades avui m'he trobat a soles i no sabia exactament a qui parlar. La gent entrava, deia un trist hola, que tal? I després marxaven. D'altres entraven, miraven i en marxaven i jo allí a soles al meu lloc amb la meua copa de Baileys mirava com els glaçons és fonien al fons de la beguda. Potser que jo siga com els glaçons? Em puc fondre amb els anys? Si. Avui tenia ganes de ser alguna cosa, no sigues exactament el què però alguna cosa. J'amerais...

Així que no esperaré, no, no i no. Potser si algun dia entenc el meu camí entendré el que he de caminar.

Peut-être un sommeil